REUNIONS

CRÒNICA DE LA REUNIÓ DEL DIA 1 DE JUNY DE 2010

Amb el 15 per cent del clergat diocesà, ha tingut lloc la trobada del Fòrum corresponent al mes de Juny.

Hem informat dels absents, alguns per malaltia.

Del Bisbat no n’hem dit res de nou. Només hem lamentat la situació d’estancament, de desànim, de falta d’il·lusió en el clergat per la tardança i secretisme en el relleu episcopal. Això, amanit amb notícies inquietants, més o menys fundades, sobre possibles candidats.

Veiem amb preocupació que, si no s’hi posa remei, començarem un nou curs empantanegats, sense pla pastoral, tot i que algú ha dit que durant aquests anys ja no n’hi havia hagut mai cap. Altres han dit que no era exactament així, que el pla pastoral es feia cada any a partir de la Pastoral que escriu el bisbe i que serveix de guió de moltes de les sessions o trobades que tenen les delegacions del Bisbat. Però en tot cas, es tracta de pastoral diocesana, però no pas de pastoral de base, on cadascú fa el que bonament pot.

S’ha llegit una carta anònima, molt preocupada de la santedat dels capellans, que, tot i que acaba amb un “us estimem” afectuós, tota ella respira desinformació, i agressivitat. I ens diem seguidors de Jesús! Però també hi ha hagut altres cartes signades, que ens comprenen i fins i tot lloen –és el que ells creuen– la nostra valentia,. per la nostra part creiem que no sols tenim dret a ser crítics, sinó que per amor a l’Església i fidelitat a l’evangeli, en tenim l’obligació.

Tot i ser també divina, l’Església no deixa de ser una societat humana, en què l’Esperit sembla que el tingui acaparat la Jerarquia. Això fa que, sempre que hi ha una elecció, de Papa o de bisbes, puguin dir dues coses: a) que és l’Esperit qui els ha elegit, i b) que és el nostre deure obeir-los. Però algú ha comentat que, quan t’assabentes de les martingales, lluites i travetes que hi intervenen, una visió tan simplista, no deixa de ser una mica farisaica, per no dir cínica. Cert, l’elecció serà legítima, perquè l’Esperit s’ha compromès amb aquesta Església, malgrat que el sistema i procediments d’elecció siguin perversos. Però no és pot dir que sigui l’elecció volguda per l’Esperit Sant. Com quan dic que “aquesta Església no és la meva”, no vull dir que no accepti aquesta Església com a legítima, però sí que vull dir que aquesta Església no és com la que jo voldria i com la que crec que Jesús voldria.

Hem de reconèixer que tant cada u de nosaltres com els bisbes i les mateixes institucions fem molts disbarats. El primer que hem de fer tots plegats és ser més humils.

Un dels participants ha fet una aportació interessant. L’Església pot estar concebuda a imatge:

a)      del Pare (mal entès): autoritarisme, rigorisme, temor, legalisme...

b)      del Fill: teologia de l’alliberament, misericòrdia, sanació, companys de camí, germanor...

c)      de l’Esperit: comprensiva,  “...ara no ho podeu suportar tot... ell us ho anirà recordant...”

S’ha comentat que del tercer model se’n podria dir també de l’horitzontalitat, de la comunió, a semblança de la “Uma” musulmana: la gran família dels creients, que comparteixen i s’ajuden. Ara, la comunió eclesial se sol basar en una Jerarquia propensa a l’accepció de persones, que fomenta més aviat (potser inconscientment) tota mena de recels i dissensions (només cal llegir les intervencions a internet arran de qualsevol notícia religiosa, plenes de fel, insults i menyspreu).

Últimament Pagola no es cansa de repetir que l’única sortida és el retorn a Jesús, la conversió a Jesús. Per cert que, de passada, algú ha comentat que en la clausura dels curs Alfa del bisbat de Solsona es va aconsellar que no llegissin pas el seu llibre “Jesús. Aproximación històrica”. I tant de bé que ens ha fet a la majoria de nosaltres!

També el teòleg Castillo diu que hem de professar el Credo interpretat des de l’evangeli. No pas a l’inrevés. Dissortadament, durant segles la jerarquia catòlica ha fet el Magisteri norma substitutiva de la revelació. L’evangeli ha deixat de ser una bona nova per a nosaltres i per això no sabem comunicar-lo com a tal. D’aquí, en bona part, la crisi.

Hi ha hagut també un llarg intercanvi pastoral i litúrgic sobre la Primera Comunió. De les dificultats que ens trobem en parlar del Cos i de la Sang, de l’hòstia (per bé que s’expliqui). Va semblar que el millor era parlar del pa i de Jesús mateix que se’ns dona. Als nens els fa dificultat el fet que els “accidents” sobretot el gust, no canviïn. Es va dir que hi podria ajudar passar del sentit estàtic:”el pa es el Cos, el vi la Sang”, a un sentit mes dinàmic: com al darrer sopar, Jesús converteix el gest de repartir el pa i passar la copa en l’entrega de si mateix: Preneu i mengeu-ne tots, que sóc jo que m’entrego amb aquest pa”. Les paraules guanyen força si es diuen mirant el poble, com en un gest d’invitació.

Seguidament s’ha parlat de la normativa litúrgica immobilista, de la creativitat, de les delacions (que s’han donat en el nostre mateix bisbat)... i fins i tot d’un acudit.

En aquest context, ens hem preguntat:  Què se s’ha fet del Concili Vaticà II? I del Concili Tarraconense? De l’Assemblea Diocesana, potser una mica utòpica però entusiasmant? Són tan poques vegades esmentats pels qui governen, que es podrien comptar amb els dits d’una mà.