REUNIONS

Crònica de la reunió del 5 de desembre de 2007

Pròxima reunió : 8-gener-2008

Assistents el 14% del clergat diocesà.

Amb força  puntualitat i bona harmonia, comença aquesta sessió.

I d’una manera espontània surt de seguida el tema de la carta del Bisbe a molts rectors de parròquies sobre el sagrament de la Penitència.

Es diu que és una carta suau en les formes (sobretot en el principi de l’escrit) però duríssima en el fons i on demana col·laboració a tots per donar per liquidada la forma de les absolucions comunitàries. Les qualifica de contràries al dret i invàlides, que no hi ha cap excusa ni raó per continuar amb la seva pràctica.

Hom comenta que no diu res de nou. Que tot això ja ho havia dit en una carta pastoral de fa un any o dos i que ara sols es tracta d’una carta personal als rectors.

Es troba aquesta carta com a inconvenient, imprudent i que, sota la capa de l’observança extralimitada de les resolucions eclesiàstiques, condemna aquestes celebracions comunitàries sense comptar amb el dolor que causa als capellans que estan a peu de camp, sense adonar-se -o potser sí- que la majoria dels fidels dels nostres pobles es quedaran no sols sense el sagrament de la penitència sinó també dels grans fruits que tenen aquestes celebracions de cara a viure el perdó de Déu, la pròpia condició de pecadors, i el fet de la manifestació pública i comunitària de formar part d’una comunitat de pecadors. Té més en compte el culpable d’un judici que l’abraçada del pare bo de l’evangeli; és limitar la misericòrdia infinita de Déu i humiliar i extorquir les consciències. Balmes no es va voler posar mai al confessionari.

Es repassa la història d’aquest sagrament per relativitzar les disposicions actuals, que per tant no provenen de Crist i que si la disciplina actual fos immutable, segles i segles i milions de fidels no l’haurien rebut pas ja que fins i tot “la mateixa església”, “el mateix jerarca” que ara declara il·lícita i invàlida aquesta forma de celebració, segles enrera “l’Església“ l’havia declarada “nefasta et execrabilis” la confessió amb acusació i absolució personal (dit tot això sense explicar molts dels matisos d’aquest procés històric).

Davant de totes aquestes consideracions es proposa de fer també una carta de resposta a la carta del Bisbe, per expressar-li que les normes són per a les persones i no les persones per les normes; que primar les normes dictades des de dalt sense preveure -o sí- el mal i el dolor que causen als capellans i als fidels per aquells que no viuen el dia a dia del treball pastoral sembla com si fos una forma moderna de fariseisme.

Que el Bisbe tensa tant la corda que sembla que s’extralimita en les seves funcions, sobretot quan una, o la primera, obligació i funció del bisbe és la de tenir cura com a pare dels capellans en primer lloc i també dels fidels.

Que la situació actual de descrinistianització, de pèrdua d’experiència religiosa, de pèrdua de sentit del pecat, no és prudent prohibir una pràctica fructífera com poques que els nostres fidels, per sort, encara tenen avui.

Que els signes dels temps, més que els gustos dels capellans, són els que han anat  apartant la gent de la pràctica de la confessió individual com a contrària a la seva forma humana de viure, com a contrària als seus drets a la intimitat personal, com a pràctica (en ser imposada) infantilitzant.

Que aquesta forma d’actuar és diametralment oposada a la praxi de Jesús i de la revelació que fa del Pare.

I que al costat de les normes jurídiques que ens imposa, ens acollim al cànon que estableix com a principi general “salus animarum suprema lex est”.

Al costat d’aquest tema, surt també la multiplicitat de casos que el matrimoni presenta en la vida actual, cada vegada amb més complexitat i dificultat. Sobre això algú proposa de fomentar en cada persona l’honradesa i el no fer cap mal a ningú.

També s’aporta la notícia que la Fundació VICTOR SALLENT, al cap d’un any de la dimissió de la seva presidenta, havent-ne proposat seguidament un president que en tota la seva història sempre els bisbes passats l’havien acceptat, aquesta vegada el bisbe l’ha rebutjat pretextant que el seu rector no li havia confirmat si anava a missa o no, si vivia ajuntat, estava casat o divorciat, que no feien catequesi amb els nois, i que, per tant, nomenava president a Mn. Raül Aguilar i que els únics que complien amb les normes eren els de CATECOLÒNIES i que a més no porten dèficit a l’economia diocesana.

Els comentaris que s’han fet sobre tot això ho són tot menys agradables.

Es parla i concreta el butlletí que publicarà el Fòrum en aquest mes de desembre i el seu contingut.

S’acaba aportant idees per a la pròxima reunió del Consell del Presbiteri (10-12-07) que versarà sobre el tema: L’ATENCIÓ PERSONAL ALS PREVERES DE LA DIÒCESI.