|
|
|
|
ARTICLES D'INTERÈS
Alcaldada preconciliar Aquesta vegada ens l’han fet tan grossa que no té perdó de Déu. Em refereixo a la divisió i provisió de la diòcesi de Barcelona. Diu que tot s’ha fet d’acord amb el dret canònic. No ho sé ni ho vull saber. En tinc prou sabent que no s’ha fet d’acord amb l’esperit del Concili i de l’Evangeli. I jo encara crec en l’un i en l’altre. Diu que l’assumpte s’estudiava des dels anys 80. Però no ens diuen que la conclusió dels estudis sempre havia estat negativa. Què se n’ha fet de la corresponsabilitat conciliar i de la fraternitat evangèlica? Per a la Cúria romana és com si no hagués existit cap concili. S’ha fet cas omís del poble de Déu i s’ha creat una greu inseguretat jurídica. Qui ens assegura demà, quan ens llevem, existeixi encara el bisbat de Solsona? I també en aquest cas, podran dir que ja s’havia parlat de suprimir-lo els anys 60, en temps del bisbe Tarancón. Diguem-ho ben clar: no es pot governar provocant i desprès apel·lar a la comunió i obediència. No es pot fer un disbarat i després encolomar-lo a un Papa malalt o a l’Esperit Sant. El Concili Tarraconense va instar, per damunt de tot, a consolidar la unitat pastoral de Catalunya i per això va demanar reiteradament una província eclesiàstica única i una Conferència Episcopal pròpia (coses que no estan pas del tot renyides), considerant que, un cop assolida aquesta unitat, seria relativament fàcil dur a terme l’oportuna restructuració de les diòcesis catalanes. El decret actual acaba de torpedinar la ja prou afeblida unitat de l’Església catalana a benefici de la cohesió espanyola. Fa temps que es pot observar un atac sistemàtic contra l’Església catalana per part de l’eix Madrid-Roma amb la complicitat del cardenal de Barcelona: ens van prendre la Franja de Ponent, volen prendre’ns la castellonença, ens reclamant part del Museu Diocesà de Lleida, fa anys i panys que no es nomena cap bisbe català que no hagi estat designat pel Cardenal, fan tot el possible per desviar l’Església balear de l’òrbita catalana. I ara, inesperadament, amb nocturnitat i traidoria ens esquarteren la nostra Església i li col·loquen quatre bisbes que no l’estimen en la seva identitat. No l’estimen ni la poden estimar els bisbes Pujol, Sáiz, Cortés (és curiós, però l’Església espanyola només reconeix la unitat de la llengua catalana quan es tracta d’endossar-nos un bisbe valencià), per la simple raó que no la coneixen, no se’ls hi ha perdut res. I no sé si se l’estima prou el qui ha estat anomenat bisbe natural de Barcelona, Martinez Sistach. Els diocesans de Vic i Solsona difícilment oblidarem que ens va deixar plantats, perquè el nostre Full era massa nacionalista. Comprenc
que a molta gent li costi descobrir el misteri d’una Església que
actua gairebé sempre a nivell de poder i tan sovint per motivacions polítiques.
I comprenc també que molts catalans se sentin incomodes en una Església
que ens ha maltractat tantes vegades. Aquells que encara creiem en
Jesucrist i en l’Església i creiem que el seu misteri no s’acaba en
els bisbes i el Papa no renegarem certament de l’Església, però hem
de confessar que actuacions com aquesta ens produeixen una immensa
tristesa i desmoralització i fins i tot indignació. Jesús Huguet Revista Coelsona
Carta de la sogra de Pere als cristians de la diàspora La sogra de Simó, anomenat Pere per Jesús, als germans cristians que viuen a la intempèrie escampats per aquests mons de Déu. Que la pau, l’aliment saludable i el bon humor que neixen de l’Esperit omplin sempre el vostre cor, el vostre estómac i el vostre fetge. Feia dies que volia fer-vos a mà quatre ratlles però he dubtat molt abans de posar-me a redactar-les, entre altres coses perquè em sembla que val més el silenci que no pas la xerrameca davant del gran sarau que ens arriba de Roma des de fa dies. Finalment, però, he pensat que alguna paraula hem de compartir més enllà del silenci. També em sap greu passar davant del meu gendre, però li he comentat la meva intenció i, després de rumiar-s’ho una mica, m’ha dit que fes el que em semblés. De fet, per ser sincera, el que m’ha empès irresistiblement a fer-vos arribar els meus pensaments és l’amor de sogra. El meu gendre em té el cor robat, i se’m remouen les entranyes quan veig en què han convertit la missió que ell va encetar per decisió del Mestre. No us estranyi que m’estimi tant el Simó (no m’acabo d’acostumar a dir-li Pere): la mala fama que s’ha escampat contra les sogres no deixa veure totes les que estem contentíssimes amb l’home que ha trobat la nostra filla. Però deixem això, que ara no ve al cas... Primer de tot us vull recordar algunes coses del meu estimat Pere per entendre l’estupefacció i la tristesa davant del xou vaticà que ha arribat a tots els racons del món per a satisfacció dels qui l’han muntat i de tots aquells que tenen deliris de grandesa tapats sota una màscara d’humilitat, i per a vergonya de tants i tantes que voldríem tornar a la senzillesa de Galilea. El Simó és molt murri i les veu a venir de lluny més del que sembla a primer cop d’ull. Ha après dels peixos l’art de veure-les venir i escapolir-se. Si us hi fixeu, veureu que el peix s’acosta a l’ham amb cara de babau però, quan sembla que picarà, fa un cop de cua... i busca’l! Per això, quan Jesús li va voler rentar els peus, es va plantar: “Tu em vols rentar els peus?” Va ser l’únic que se’n va adonar de seguida: si acceptava que el Mestre es convertís en criat seu i ell volia seguir els ensenyaments del Mestre, no li quedava cap més remei que fer-se criat dels altres. Només quan Jesús li va dir que l’única manera de pertànyer a la seva colla era fer-ho així, el va deixar fer. Havia tingut tantes mostres que valia la pena fer cas del Natzarè que, un cop més, es va embeinar la seva manera d’entendre l’autoritat i va acceptar les condicions del Mestre. Ja sabeu també que, al cap de poc, es va tornar a desdir del que havia acceptat i va negar que tingués res a veure amb Jesús, no fos cas que li toqués el rebre. I un cop més va tornar a baixar del burro. I encara hi tornaria un munt de vegades. No va parar mai de convertir-se, de canviar la seva manera de pensar per adequar-la a la de Jesús. Doncs bé, aquests dies hem pogut assistir a la visió impúdica, desvergonyida, d’una manera d’entendre la missió de Pere que porta el ròssec de segles, cada cop més allunyada de l’estil de vida de Jesús, entre altres raons perquè es basa en una manera d’entendre l’autoritat que es fonamenta en el poder únic i absolut. Tots els cristians de la diàspora hem quedat aclaparats. Alguns s’han enfadat, altres s’han entristit; molts, ja molt cansats de fa molt temps, n’han passat en la mesura que han pogut. I ens ha quedat un regust d’impotència, perquè ens hem vist un cop més marginats, ignorats, exclosos. Per als qui detenen el poder a l’Església d’avui, nosaltres som una nosa, un gra de pus que, per anar bé, cal extirpar. Davant d’aquesta situació, germans meus, m’ha semblat que no podia callar més i us havia de fer arribar unes paraules d’ànim perquè no defallim en aquests moments de prostitució generalitzada dels aspectes més externs de la comunitat de Jesús. El primer que hem de fer és aferrar-nos a l’únic fonament de la nostra fe: Jesús de Natzaret, mort a la creu per uns motius ben concrets i vivent per sempre. Ell ha estat el gran marginat de la parafernàlia vaticana. Malgrat que s’ha invocat el seu nom, per més que formalment tot s’hi fa en nom seu, res no hi fa visible la seva presència. Pitjor encara: tot ajuda a manternir-lo amagat. ¿Jesús era allà, enmig dels poderosos del planeta, entre aquells que el menystenen, l’oprimeixen, el torturen, el violen, li roben l’aliment i la dignitat? Aquell Jesús que va venir a casa meva i em va guarir de la febre no hauria durat ni un minut en aquella plaça atapeïda de bona gent que feia de comparsa als destructors de la terra. Procureu en tot moment tornar a Jesús, tornar a la seva Bona Nova, i el cor se us eixamplarà i us estalviareu molts mals d’estómac en veure tot el que ens fan empassar els mitjans propagandístics de dins i de fora. (N’hi ha que no entenen, i n’hi ha que ho veuen com un signe de la grandesa del successor de Pere, que fins i tot els mitjans de comunicació més ateus hagin ocupat tant d’espai amb tot el sarau. S’ha de ser ruc! ¿Que no ho veuen que tota aquella parafernàlia no els qüestiona absolutament gens la seva manera de veure i de viure? Tant parlar de signe de contradicció, i l’únic que s’ha suscitat és una unanimitat total entre els poderosos de la Terra). Així, doncs, deixem-nos de romanços i no ens separem mai de Jesús. És en la nostra vida de cada dia, amagada, sense escarafalls, amb moltes dificultats, amb tantes contradiccions i plena d’ambigüitats, que hem de procurar ser fidels a la intuïció bàsica, a l’arrel de la nostra fe, sabent que ningú a la Terra és superior a ningú, que tots anem emmascarats de la mateixa paella i que, tots sols, som incapaços d’arribar enlloc. Abans d’acabar aquestes ratlles, deixeu-me recordar unes afirmacions de Jesús que haurien de tenir sempre present aquells que tenen alguna missió específica dins la comunitat, però que tampoc hauríem d’oblidar mai nosaltres. Perquè alguns s’enfilen massa amunt, però és perquè n’hi ha molts que els fan cancaneta; alguns es presenten com a pares i salvadors de tots, però és perquè n’hi ha molts de porucs que s’han quedat a l’etapa infantil de la seva fe; alguns pretenen ser els únics que protegeixen la fe d’errors i desviacions, però és perquè n’hi ha molts que s’acovardeixen i s’arronsen davant d’un règim dictatorial basat en els informes secrets, les delacions i la presumpció de culpabilitat. (Sapigueu que és molt pitjor el Vaticà que no pas el safareig de Cafarnaüm: al cap i a la fi, allà trèiem els draps bruts de tots els del poble. Al Vaticà, en canvi, només retreuen els d’alguns, o fan passar per bruts draps que l’únic que porten és la suor dels qui treballen pel Regne de Déu) Recordeu, doncs, aquestes dues paraules de Jesús: “Vosaltres no us feu dir “mestre”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important de vosaltres, que es faci el vostre servidor.” “Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l’esclau de tots.” I per avui, res més, que ja m’he allargat massa. Ben mirat, tampoc tant si ho compareu amb els sermons i els documents que deixen anar els bisbes i els papes, i fins i tot molts rectors i vicaris de parròquia. Apa, estigueu en pau i no perdeu el bon humor. I alimenteu-vos de tot allò que fa bé al cos i a l’esperit. Manteniu-vos sempre oberts a l’Esperit que habitava Jesús i deixeu-vos conduir per ell. Molts records del meu gendre, que té una flaca per als que viviu escampats i a la intempèrie. Alguns encara el van a venerar al subsòl del Vaticà. No saben que viu la plenitud amb Jesús, el seu únic Mestre i Senyor. A reveure! Sigueu feliços! La sogra de Simó Pere Cafarnaüm, abril del 2005
JURAMENT
DE FIDELITAT Ens
ha semblat d’un autoritarisme dictatorial, impropi del s. XXI, el
jurament de fidelitat que el bisbe Vives, de La Seu d’Urgell, exigeix
als seus capellans en ocasió de la recepció d’un càrrec: Jo,...................................................................
al moment de prendre possessió
com a RECTOR DE LA PARRÒQUIA DE ...................................... PROMETO
de conservar sempre la comunió amb l’Església Catòlica, tant
en les meves paraules com amb el meu mode d’obrar. -
Compliré amb gran diligència i fidelitat els deures a què estic
obligat envers
l’Església, tant universal com particular, en la qual he estat cridat a
prestar el meu servei, segons la norma del Dret. -
En el compliment de la tasca que m’ha estat confiada en nom de l’Església,
conservaré íntegre el dipòsit de la fe, el transmetré i l’explicaré
fidelment, i evitaré qualsevol doctrines que li siguin contràries. -
Seguiré i afavoriré la disciplina comuna a tota l’Església i
mantindré l’observança
de totes les lleis eclesiàstiques, sobretot de les contingudes en
el Codi de Dret Canònic. -
Seguiré amb cristiana obediència allò que els pastors de l’Església,
en qualitat
d’autèntics doctors i mestres de la fe declaren i, com a caps de l’Església,
estableixen, i prestaré fidelment el meu ajut als bisbes diocesans
a fi que l’activitat apostòlica, a exercir en nom i per mandat de l’Església,
sigui feta en la comunió de la mateixa Església. -
Que Déu m’hi ajudi i aquests Sants Evangelis que toco amb la mà. A....................................,
........de.........de 2005. Davant meu Segell Signatura
del Rector Pensem que esclavitza la consciència, anul·la l’esperit crític i d’iniciativa, vol obediència cega. Tot és Dret Canònic, l’Evangeli amb els seus valors no és ni anomenat. Tot en contra de la frase tan sentida en l’Evangeli i que també l’ha dita Benet XVI: “No tingueu por”.
El cristianisme del futur En pocs dies he tingut l’ocasió d’escoltar una conferència i llegir una entrevista sobre aquest tema. La conferència fou del sociòleg Joan Estruch, al Centre de Pensament Cristià de Manresa: L’Església catalana en una societat secular i plural. El conferenciant va anar analitzant un per un, els diferents aspectes en els quals, a causa de la secularització, l’Església ha anat perdent pes i influència i que fan que aquesta se senti incòmoda, sense poder acabar de trobar el seu lloc. Quant al pluralisme, dues coses em van cridar l’atenció. Segons Estruch, el grup de cristians no practicants, que sociològicament se solia considerar com un grup de transició cap a la increença o la indiferència, fa tota la cara de voler consolidar-se com a tal. I no fóra d’estranyar, va dir també, que el dia de demà la divisió o classificació en grups religiosos, més que no pas a partir de les diferents institucions religioses, s’establís transversalment, a partir dels diferents tarannàs o tendències sovint, tant o més configuradors i cohesionadors que la mateixa institució. A tots ens ha passat alguna vegada de simpatitzar més amb certs grups protestants o budistes que no pas amb alguns grups catòlics. Martín Velasco, en la seva llarga entrevista a Vida Nueva: Hay crisis de Dios, incluso en las instituciones religiosas (25 de septiembre del 2004, num. 2440) fa observacions interessantíssimes com poden ser les següents: la secularització tendeix a portar a una invisibilització de la religió; quan es perd el veritable sentit de la transcendència. L’home s’inventa tota mena de supersticions i succedanis religiosos; l’actual procés involutiu, un exponent del qual són els nous moviments, no té sortida, perquè no fa sinó retornar a l’Església a una situació semblant a la que va provocar la crisi actual. Però, el més greu de tot, és que la crisi ha afectat les mateixes institucions eclesials, les nostres comunitats, els nostres cristians estan tocats per la increença circumdant, fins al punt d’arribar ells també a demanar-se en quina mesura són creients. Si fa dècades que diem que hem d’evangelitzar i no ens en sortim, això es deu principalment a la feblesa de la nostra fe i de la nostra condició de creients. Per a Martín Velasco, el futur del cristianisme i de l’Església passa per una situació de clara minoria que –sense fer desdeny de les realitats existents- sàpiga centrar-se en l’essencial, que és la fe feta experiència i vida, sense oblidar tampoc la dimensió ètica i política que li és consubstancial: el cristià del demà haurà de ser místic, però també solidari compromès amb la lluita per la justícia, amb la renovació de la societat. Això demana una veritable conversió recolzada en una autèntica espiritualitat: lúcida, realista, sòlida i compromesa (aquí caldria acabar de concretar com hauria de ser aquesta espiritualitat). I demana també una profunda renovació de les institucions eclesiàstiques, de l’exercici de l’autoritat, de la comunió eclesial, de les relacions amb la societat. Això donaria lloc a unes comunitats, diu M. Velasco, que fossin presència dels cristianisme en el món de forma discreta, callada però autèntica. O bé com deia l’Assemblea Conciliar de Solsona, comunitats que sàpiguen estar i actuar en aquest nostre món des d’unes actituds profundament evangèliques sempre oberts a la realitat i a la novetat de l’Esperit. Mn. Jesús Huguet
postil·les
a unes exhortacions del bisbe Jaume Al bisbat de Solsona, en una setmana hem enterrat dos grans capellans: el 9 de gener mossèn Josep Subirana, de 90 anys, admirable per la seva santedat i el dia 17 mossèn Jordi Sala, admirable per la seva qualitat humana, tots dos fidels i esforçats servidors de la nostra Església diocesana Com
es natural, el bisbe Jaume Trasserra va aprofitar l’ocasió per
presentar-los com a models de sacerdot, remarcant alguns dels seus
trets. Prenent
peu d’una al·legoria molt bonica que havia escrit mossèn Jordi i que
reproduïa el recordatori, sobre l’olivera de la parròquia que es
moria, el bisbe va remarcar que els grans, amb humilitat, ens havíem de
deixar arrencar, o sigui, havíem de saber cedir el lloc als joves, que
temps nous demanaven també mètodes nous. Jo crec que la major part
dels grans hi estem plenament d’acord, de fet ens hem anat ja
retirant, sense renunciar a fer aquells serveis que estan al nostre
abast. Però, el que no s’acaba de veure és que els mètodes actuals,
la manera de fer dels capellans joves, admirables per la seva activitat
i gosadia, sigui la més apropiada per als nous temps. Quan examines els
seus sistemes, ordres dels dia, mitjans i procediments, no veus que
tinguin gran cosa de nous, et fan més aviat la impressió de cosa ja
sabuda i fins patida. Això sí, amb un tint de modernor i amb molta
agressivitat i exigència. Ens
va dir també, al·ludint a la fidelitat dels dos finats, que ens deixéssim
d’opinions i pretensions messiàniques, que ja estava tot dit i el que
havíem de predicar era l’evangeli. Però el difícil és saber com es
fa això de predicar l’evangeli pur, sense que vagi acompanyat de la
seva interpretació, en un sentit o altre. Suposo que el bisbe volia dir
que en la predicació de l’evangeli ens havíem de cenyir sempre a
l’estricta interpretació del magisteri. En
tercer lloc, el bisbe ens va dir que ens deixéssim de crítiques i
tinglados, que el que volia la gent era capellans espirituals i atents a
les necessitats de les persones, com havia fet sobretot mossèn Subirana.
M’imagino que el bisbe Jaume es referia a una classe de tinglados, com
el dels Fòrums, perquè el seu grup de capellans més addictes no para
pas d’organitzar tinglados pastorals en el bon sentit de la paraula. El bisbe va dir moltes altres coses, però aquestes són les que més em van cridar l’atenció, entre les que em va semblar entendre. Jesús
Huguet
DE QUÈ TÉ POR L'ESGLÉSIA? (De
la conferència de G. Faus del 3-3-2006 a Manresa,
amb motiu del 25 aniversari del Centre
de Pensament Cristià) Cal
reconèixer que l’Església està en crisi. Es
una crisi d’identitat. No
és una crisi de continguts, sinó de
subjectes i de praxi: falta una veritable experiència de fe i
una praxi coherent. Com
pot ser credible? la Presidenta de Xile, la Sra. Bachelet, el
pare de la qual va morir per les tortures i ella mateixa va ser
empresonada i torturada, i que es confessa agnòstica i atea, comença
la presidència proclamant que vol la pau i el perdó i reconciliació
de tots; l’expresident Pinochet, responsable de morts
i tortures, és catòlic, apostòlic i romà i gran amic de cardenals. Però,
davant la crisi, no hem de tenir por. La por només provoca una reacció
de fugida o violència. Una reacció de por mai no pot ser
evangèlica. Hauríem d’aprendre a viure l’espiritualitat de
l’exili. G.
F. canvia la pregunta del títol, perquè no pugui semblar acusadora:
"De què no hauria de tenir por l'Església".
L'Església
no hauria de tenir por: 1.-
A la crítica i a l’ateisme Hauríem
de deixar interpel·lar-nos serenament per ells. Ningú no
ha contribuït tant a la purificació de la religió com els grans
mestres de la sospita. I una cosa semblant podríem dir de
la crítica històrica, tan mal rebuda en els seus inicis, respecte a
la Bíblia i sobretot respecte a la figura de Jesús. 2.-
A no poder
configurar la moral de la
societat. Durant
els segles que ho vam poder fer, no ho vam fer pas tan bé. Per
altra banda, el mateix sant Tomàs ensenya que la legislació civil
no ha d’adoptar la moral cristiana sinó aquelles disposicions
que millor contribueixen al bé comú.
La
missió primordial de l'Església és anunciar l’amor de Déu revelat
en Jesucrist. Algú
ha parlat de dues mesures en la moral de l'Església: en l’aspecte
social i en el sexual. 3.-
A la llibertat La
llibertat s’ha d’educar, però no eliminar. El
Postconcili representa una repressió de la llibertat a l'Església. El
Déu de Jesús és un Déu de llibertats. La
bondat només és possible en la llibertat. El demés és covardia. Déu
ha preferit un món dolent i lliure que bo i feixista. De
vegades la llibertat molesta. 4.-
A la reforma L'Església
està sempre necessitada de reforma. Com
deia Luter, “in capite et in membris”. I també en la institució.
És
ben sabut que al començament l'Església tenia més aviat una estructura
col·legial. Què té a veure el Primat d’ara amb el ministeri
de Pere? La
Cúria Romana és una pantalla entre el Papa i el Col·legi episcopal. I
quin sentit té el títol de prínceps que es dóna als cardenals? Abans
era un principi sagrat: cap bisbe, contra la voluntat de la comunitat
diocesana. I a ser possible, de la pròpia comunitat. Els
laics, i especialment la dona, són els protagonistes de l’Església
del futur. 5.-
A què Déu sigui tal com es va revelar en Jesucrist No
un Déu llunyà i del poder, ni tampoc intimista, sinó desposseït de
tot poder, buidat de la imatge divina i totalment compromès en
l’aventura humana. Un
Déu de les víctimes i dels pobres. Que vol misericòrdia i no culte
(el culte no el necessita Déu, sinó nosaltres). El
Déu invisible, sense nom, accessible només a través d’una mirada de
misericòrdia i de confiança sobre la història. Com la que van tenir
Bonhöfer, L. King, Simon Weil. Un
Déu així fa rodar el cap als poders religiosos, resulta incòmode i
subversiu. Si una por hauria de tenir l'Església, hauria de ser la de desfigurar aquest rostre de Déu.
BISBE
PERE CASALDÀLIGA (publicat
al Full Parroquial del Pla d’Urgell, 2 d’abril de 2006) Gràcies
Bisbe Pere, perquè ens dones coratge, testimoni,
radicalitat i molta
esperança. Els
capellans del Pla d’Urgell m' han demanat que abans de tornar cap a
l’Uruguay escrigui unes
paraules
sobre l’atorgament del «Premi Internacional Catalunya» al Bisbe Pere
Casaldàliga. No
sé pas com començar... tinc tantes coses per dir! En
primer lloc, «gràcies perquè ens dones coratge»: Les incoherències
entre el que diem i el que fem són tantes que ens fa falta el teu
coratge. Ens costa posar-nos d’acord perquè els personalismes i les
ànsies de poder ens ho impedeixen. L’església catalana i
l’espanyola sembla que visquin allunyades dels problemes reals de la
gent. La nostra Església està tan estructurada que no és capaç de
somiar, d’acompanyar i d’empènyer la història endavant. Seria tan
important posar-hi un granet d'Evangeli a aquesta societat tan
globalitzada... En
canvi tu, Bisbe Pere, ens dones coratge, la teva lluita és clara,
constant i evangèlica, gràcies, maco, perquè estàs malalt de tant
coratge que has sembrat. Ajuda’ns amb la teva pregària. En
segon lloc, l’agraïm el teu testimoni i la teva radicalitat: de
paraula i de fets. Has estat amenaçat de mort vàries vegades. Això
vol dir que la teva presència i la teva tasca s’han entès molt bé.
Els pobres t’acompanyen i són la teva carta de credibilitat. Dóna’ns
uns grams d’aquesta radicalitat: -
Deslliura’ns de les pors, de la falta de compromís i de tantes
incoherències. -
Regala’ns
l’esperit de la Pasqua de Resurrecció per ésser lliures de veritat -
No deixis de resar pel Bisbat de Solsona i per Catalunya. Finalment,
t’agraïm la força de la teva esperança; el mateix President de la
Generalitat de Catalunya ha volgut respirar de la teva esperança aquí
a Sao Fèlix d'Araguaya. Prou que li anirà bé. Saps,
amic Bisbe Pere, que aquí estem una mica o bastant desesperançats, per
tot el que estem vivint aquí a Catalunya i en contra de Catalunya.
Necessitem més responsabilitat compartida, més força evangèlica, més
concòrdia, més compromís social, més església per fer i per
anunciar l'Evangeli. Ajuda’ns amb la teva pregària a fer possible
aquell desig que tu expresses tan bé quan dius que cal, que cada dia
ressuscitem la missió de Crist. Pots
estar ben segur que als cristians de Solsona ens encoratja la teva
esperança. Ara estàs jubilat però la teva sembrada ha estat
profitosa, ha valgut la pena. Des
del Pla d’Urgell et fem costat. Gràcies, Bisbe Pere. Cuida’t i no
perdis d’humor que et caracteritza. Mn.
Sebastià Pijuan, Rector de Castillos i Chuy (Uruguay)
DE LA COMUNIÓ DE BÉNS A L’EXTORSIÓ PERSONAL Segons el cànon 1267&3 del CDC (i el més pur sentit comú i ètic), “les ofrenes fetes pels fidels per a un fi determinat només poden ser destinades a aquesta finalitat”. Els donatius i ofrenes fetes pels fidels a una parròquia ho són per a les despeses de manteniment i gestió de la pròpia parròquia i, per tant, no poden ser desviades a una altra finalitat. Igualment passa amb el rendiment dels béns parroquials. En el sistema de l’Ajuda a l’Església vigent en el nostre bisbat fins fa un temps, el 45% d’aportació dels ingressos ordinaris de la parròquia al Fons Arxiprestal de l’A.E. no es podia considerar una desviació de la finalitat dels donants, sinó que era una manera de gestionar el fons parroquial en un sistema de comunió de béns recíproc. Aquella aportació feta a un fons comú revertia a la parròquia (moltes vegades amb escreix) en forma de subvencions per a obres. Un cop anul·lada de fet l’Ajuda a l’Església i suprimides les subvencions normades a les parròquies (que queden al caprici del bisbe), mantenir l’aportació del 45% (ara se’n diu “cotització”) és anar en contra de la intenció dels donants i del cànon esmentat al principi. És cert que el cànon 1263 estableix que “per a les necessitats de la diòcesi, el bisbe diocesà té el dret, després d’haver escoltat el consell d’economia i el consell presbiteral, d’imposar a les persones jurídiques públiques subjectes al seu govern un tribut moderat que sigui proporcionat a llurs ingressos...”. Però és evident que un 45% de tributació no és moderat, sinó excessiu, i no han estat consultats els òrgans competents. Volem donar a conèixer el cas d’un capellà del nostre bisbat que, seguint els dictats de la seva consciència i d’acord amb el dret, s’ha negat a aportar aquest tribut excessiu de la seva parròquia, per no trair les intencions de la seva comunitat i mantenir-se fidel a la voluntat dels que hi han aportat els seus donatius. Com a resposta, ha rebut de la persona que porta els comptes de l’arxiprestat (per manament del bisbe) una carta d’extorsió comminant-lo a aportar aquell tribut, del contrari, deixaria de cobrar la nòmina de capellà. Segons el cànon 281&1, “Quan es dediquen al ministeri eclesiàstic, els clergues mereixen una remuneració adequada a la seva condició, tenint en compte tant la natura del seu ofici com les circumstàncies dels llocs i dels temps, de manera que puguin proveir a les necessitats de la seva vida i a la retribució d’aquells que necessiten per al seu servei”. Considerem que el fet de veure’s privat d’aquesta remuneració suposa una extorsió greu a la seva persona i a la seva família. El capellà en qüestió ha decidit actuar com ho fa la major part dels empresaris del país basc quan reben cartes d’extorsió de la banda terrorista ETA: pagar per responsabilitat personal i familiar, encara que vagi en contra de la llei i de la seva consciència. Hem sabut també que, ja que l’extorsió ha estat feta personalment a ell i no pas a la parròquia, aquesta contribució l’ha pagada de la seva butxaca perquè considera que la comunitat parroquial no té cap culpa en aquest afer i la vol mantenir al marge de l’extorsió. Juny de 2007 FÒRUM ONDARA
EL CORPUS DE SOLSONA I EL PAROXISME ANTIPEDAGÒGIC Veieu, si no, la propaganda que s'ha repartit a Solsona, invitant els infants a la festa del Corpus.
EN HOMENATGE A LLUÍS M. XIRINACHS Només alguns van poder assistir al teu comiat a Santa Maria del Mar. Però tu saps que sempre havíem sentit per tu una profunda comprensió i simpatia. Quan vas sortir dels Escolapis, vas anar a parar a la gola (no del llop) del bisbe Bascuñana. Vicari de Balsareny i ecònom de Sant Jaume de Frontanyà. Fins que el bisbe et va foragitar a cops de bàcul de Sant Jaume, on vivies paupèrrimament, per haver-te negat a cobrar la nòmina del govern franquista. Aquest gest era per al bisbe Bascuñana una injúria intolerable al Caudillo. Alguns diran que no eres cap model d’equilibri psicològic. Qui ho és? Però ningú no podrà negar que eres un home clarivident, bonhomiós, de grans conviccions i coherència. I, sobretot, d’un amor apassionat per la llibertat i per la terra. I també –aquesta va ser la teva perdició- políticament incorrecte per naturalesa, tant en l’aspecte civil com eclesiàstic. Però, qui més políticament incorrecte que Jesús de Natzaret, que ho va pagar amb la mort? O que Francesc d’Assís, que més d’una vegada van fer passar per beneit? Com pot ser políticament correcte qui de veritat estima Catalunya, quan la correcció política consisteix a acceptar una submissió incondicional a Espanya i considerar desfasats, anacrònics o sonats aquells que encara gosen parlar d’autodeterminació i independència? Diu que l’autòpsia no va poder detectar la causa de la teva mort. Però nosaltres sabem molt bé de què vas morir: vas morir de tristesa i de vergonya. Lluís M., que al cel siguis. Allà hauràs assolit la veritable sobirania. Lliure d’esclavatges i traïcions. Agost de 2007 Fòrum Ondara
UN MODEL DE FINANÇAMENT DE
L’ESGLÉSIA, DESAPROFITAT
Juliol 2008
Reproduïm la salutació del rector de la Parròquia de Tordera,amb motiu de la Festa Major-08, publicada a "La Veu de laSegarra", el dia 5 de setembre de 2008Comiat? No!
Em plau saludar-vos a tots i desitjar-vos una bona Festa Major.
Aquesta meva salutació està plena d’afecte i de nostàlgia, perquè oficiosament sé que és l’última vegada que us ho desitjaré amb el títol de “rector” que posseeixo, que acaba el pròxim novembre i que ja no em serà pas renovat. Com a molt seré “adscrit”, que crec que és un títol que no atorga cap dret (ni cap responsabilitat). En aquell moment totes les meves parròquies i pobles dels quals tinc cura passaran automàticament a Cervera i en serà “rector” el que regenti aquesta parròquia.
Per tant, aquestes paraules són el meu comiat, després que a prop de cinquanta anys, amb molts intervals entremig, he estat titular de les vostres parròquies i pobles. Me’ls sento “meus” en el millor sentit de la paraula. Potser estaria millor dir “jo sóc dels vostres”. El títol i els drets de “rector” me’ls prendran, però que sigui dels vostres això no m’ho poden prendre.
A més, és segur que l’any que ve i tots els que Déu ens doni de salut a tots plegats, no sols seré amb tots vosaltres celebrant la Festa Major, si més no com a “invitat”, sinó que, en cas que em nomenin “adscrit”, a falta d’altre, continuaré organitzant l’acte central religiós, que és la solemne Missa de Festa Major de la Mare de Déu de Tordera.
No és aquí el lloc de protestar per aquestes decisions que aquest any no m’afecten sols a mi sinó a la majoria dels capellans del nostre bisbat, ni tant sols de titllar-les de desafortunades, injustes i nocives per als capellans i els fidels, sinó la de proposar des d’aquest “pregó de Festa Major” o de “carta oberta” a tots vosaltres dues coses en pla positiu:
PRIMERA: La podria anomenar “desobediència civil”, però no m’agrada ni el de “desobediència” ni el de “civil”, però m’ajuda a centrar el que vull dir: i és que davant de decisions que en consciència crec -i creiem molts dels fidels i dels capellans- que són DESAFORTUNADES, proposo de fer igual com fins ara, “com si res no hagués passat”. O sigui que per part meva aniré fent els mateixos serveis, diré les mateixes misses, celebraré les mateixes Festes Majors, i atendré de la mateixa manera les necessitats espirituals i materials que estiguin al meu abast.
SEGONA: Atesa la falta de capellans i el seu envelliment, les decisions que pren el Sr. Bisbe no són més que un avançament –traumàtic- del que serà, en un futur no gaire llunyà: una absoluta falta de capellans que farà que no n’hi hagi pas prou ni per servir els pobles grans i que els pobles petits quedin en tots els aspectes “abandonats” a la seva dissort. En aquest aspecte, també vull proposar-vos unes accions positives i ambicioses, que resumiria, a la pràctica, en una de sola: FER IGUAL COM SI TINGUÉSSIU CAPELLÀ. Per exemple: Fer la Festa Major igual, buscant un capellà, un diaca, un frare, una religiosa, un agent de pastoral, un seglar, etc. per celebrar la Santa Missa, o fer una Celebració de la Paraula, o algun acte de devoció al temple o un concert.
El mateixos diumenges o dies de l’any i a l’hora acostumada, si més no fer sonar les campanes. Encara que no hi pogués haver cap celebració, els fidels us podríeu sentir tots a l’hora convocats a la pregària dominical, com abans es feia –i encara es fa- amb el toc de l’oració. Que a cada poble, sigui a través dels majorals, sagristans o consellers parroquials, hi hagi algú responsable, almenys mínimament de les coses de l’església, algú en qui informar-se, algú que pugui coordinar, posar-se en contacte amb el “rector”, algú, en fi, a qui hom es pugui dirigir per preguntar o suggerir qualsevol cosa respecte a la parròquia.
Em sembla que no cal que m’allargui més per demostrar la viabilitat d’aquestes mesures i la seva “legalitat”, tot i que estic disposat a defensar-les on sigui necessari i a explicar-les a tothom qui m’ho demani.
Una abraçada a tots del vostre mossèn, Eduard Ribera.
AMB JESÚS TOT COMENÇA A SER DIFERENT El Full diocesà de Vic i Solsona, que s'editen conjuntament, ha rectificat un escrit de Mn. Pere Casas que glosava l'evangeli de la festa del Baptisme del Senyor. En l'article afirmava, en un llenguatge planer i entenedor, que "l'Esperit de Déu pot canviar un home o una dona" i posava com a paradigma d'aquest canvi l'inici de la vida pública de Jesús a partir del seu Baptisme al Jordà. Els bisbes han publicat una nota aclaratòria i rectificadora de l'esmentat article, adduint que algunes afirmacions i el seu context "indueixen a una comprensió errònia de la identitat de Jesús". A partir d'aquí reprodueixen alguns textos del Catecisme oficial de l'Església Catòlica i afirmen que "El Fill etern de Déu existeix des de sempre i és consubstancial al Pare i a l'Esperit Sant". Aquesta nota dels bisbes ocupa el lloc habitual de la glossa de l'evangeli del dia, en què Jesús diu als deixebles: "si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel". El text de Mn. Casas i la nota dels bisbes es pot trobar en PDF en aquest enllaç.
|
|
|
|
|
