EL VERS 

(Presència, 16/8/2003)

a.c.s

Quan pregueu per Catalunya

i alceu els ulls vers el cel

veureu com a prop de Déu

hi ha plantada una senyera

coronada amb un estel.

I si ho voleu escoltar

sentireu Pare i pastor

que es parlen en català.

Parlen d’una pàtria bella

-mar enllà hi ha Ciutadella

terra endins hi ha el Ponent-

d’un poble i la seva gent.

Parlen del nacionalisme,

quan l’Antoni li pregunta,

Déu li respon enfadat:

-Ja t’he dit que no és pecat!

Parlant com la gent del poble

vau plantar cara, Deig,

al centralisme tronat,

tant polític com mitrat.

(S’emprenya com una mona

l’espanyola conferència,

perquè un bisbe de Solsona

demana la independència).

 (Publicat al Full Fent Camí 24-08-03)

EDITORIAL

(AVUI, 13/8/2003)

Un bisbe d'ara i d'aquí 

Antoni Deig, el bisbe Deig, va morir ahir a conseqüència d'un càncer que se li va diagnosticar fa poques setmanes i contra el qual els metges s'han vist impotents de lluitar. Ha estat una breu agonia en la qual la tecnologia mèdica s'ha vist desbordada per l'extensió de la malaltia i limitada per la diabetis que patia. La seva mort deixa un buit en l'Església catòlica a Catalunya precisament en un dels moments més crucials de la seva història recent. Tant els més entusiastes de Deig com els seus detractors han coincidit en els últims anys a destacar el seu compromís amb la nació catalana. Certament el tenia i l'exercia en alguns moments amb una especial audàcia, com va ser el cas de la ja famosa intervenció a la Universitat Catalana d'Estiu de 1991, quan va llançar la idea de crear una Conferència Episcopal Catalana independent de l'espanyola. Va ser un gest molt meditat, encara que alguns hi volguessin veure una febrada estival. Amb aquella intervenció Deig va posar fi a dues ambigüitats de l'Església catalana. En primer lloc, la de pensar i fer veure que la dita Conferència Episcopal Tarraconense era un instrument d'autonomia real respecte a Madrid. Però, en segon lloc, Deig va obrir un debat que encara dura avui: el que fa referència a la inexistència de cap limitació en el dret canònic que impedeixi a les esglésies locals tenir una organització diferent de la de l'Estat polític en què s'integren. D'aquest doble debat, matisat posteriorment a través del Concili Tarraconense, n'ha sortit la Regió Eclesiàstica Catalana, que un dia o un altre s'ha d'aprovar definitivament al Vaticà. Llàstima que el bisbe Deig no l'hagi vist en vida.
Però en el dia a dia de la vida del bisbe emèrit de Solsona, aquest afer no passava de ser una anècdota. De fet, el seu nacionalisme no era la causa de la seva manera de fer sinó la conseqüència de la seva manera d'entendre la tasca eclesial, sigui com a prevere o com a bisbe. Pensava Deig, i així va actuar al llarg de la seva vida, que la principal missió dels eclesiàstics era ser a prop de la gent, conèixer els seus problemes, parlar-ne i presentar-los els valors de l'Evangeli com una proposta de vida. Així ho va fer des de ben jove, durant molts anys, al costat de l'arquebisbe Josep Pont i Gol, i després com a bisbe a Menorca i Solsona, on tothom el recorda per la seva proximitat a la gent i el seu caràcter dialogant. De fet, simplement aplicava l'esperit del Concili Vaticà II, que el va marcar en la seva joventut. Des d'aquesta proximitat a la gent, als creients i als que no ho són, va néixer el seu compromís amb el país on va néixer, on va viure i on finalment ha mort. Per Deig la catalanitat no era un afegit ideològic, sinó simplement la seva manera de ser home i de ser catòlic. Això és el que molts dels seus crítics no han entès mai, i això és que han valorat sempre els seus feligresos, de Solsona, de Menorca, de Castelló i d'arreu del país. Deig connectava amb la gent perquè parlava la seva mateixa llengua, és veritat, però també perquè utilitzava el seu mateix llenguatge, lluny de les llatinades o dels tecnicismes teològics, tot i que sempre en plena comunió amb l'Església.
El buit que deixa Deig serà molt gran i durarà molt de temps perquè ara bufen altres vents a l'interior de l'Església catòlica. Hi ha molts laics, capellans i més d'un bisbe que pensen com Deig i miren d'exercir la seva tasca silenciosament cada dia amb el mateix tarannà que ho va fer ell. Però no en queden tants que tinguin la seva audàcia i la seva gosadia a l'hora de fer gestos per fer veure que les coses en aquesta Església i en aquest país podrien anar d'una altra manera. El testimoni del bisbe Deig els hauria d'esperonar a fer-ho, malgrat que el context sigui clarament difícil.
El bisbe Deig ha estat, i seguirà sent, un referent per a molts bisbes, capellans i laics catòlics que volen exercir la seva fe d'acord amb el temps i el país que els ha tocat viure. Però també ha estat un referent cívic i també en aquest terreny el trobaran a faltar. La catalanitat encara necessita gent que excel·leixi en la seva tasca professional des d'un compromís inequívoc amb el país. Per això molta gent admirava Deig, no per ser un bisbe català o un bisbe progre, sinó per ser un bon bisbe: pròxim, ferm, afable, dialogant i poc atemorit davant l'autoritat quan s'exerceix de manera arbitrària. Ha estat un bon bisbe i d'això n'ha gaudit en primer lloc la comunitat catòlica i de retruc el conjunt de la societat, exactament tal com ell volia.

PORTA OBERTA

(AVUI, 13/8/2003)

Un estil de fer de bisbe

Francesc Romeu
Capellà i periodista

Amb la mort del bisbe emèrit de Solsona, Antoni Deig (nascut a Navàs, el Bages, el 1926), no sols hem perdut un bisbe de Catalunya, encara que ara ja estava jubilat a Navàs, sinó que també mor tota una manera de fer de bisbe a Catalunya, que destacava no sols per la seva bonhomia i el fet de no crear una gran distància entre ell i la gent, elements en si ja prou importants, sinó també per la manera de viure el que és i representa ser bisbe d'una Església fortament arrelada en una nacionalitat pròpia i diferent com és la catalana.
Si ens preguntem d'on li venia aquesta manera de fer i de viure l'episcopat, sabem que ell va tenir un bon mestre i una molt bona escola. El seu mestre va ser el bisbe Josep Pont i Gol (Bellpuig, Urgell, 1907). Deig n'havia estat el secretari fidel a la diòcesi de Sogorb-Castelló (del 1952 al 1970) i després a Tarragona, fins que el van fer bisbe de Menorca (el 1977). Després, el 1990, va tornar de Menorca a la seva diòcesi natal, Solsona, però la fidelitat de Deig a Pont i Gol va traspassar els límits de la pura activitat eclesial, fins el punt que Deig el va tenir al costat seu i a casa seva, al bisbat de Solsona, fins a la seva mort (el 1995). Al costat de la figura de Pont i Gol el bisbe Deig va viure molt de prop l'escola que va representar per a ells el Concili Vaticà II (1962-1965) i que a ell el va marcar fortament en el seu estil: obert, dialogant, proper, renovador, evangelitzador i participatiu.
Si totes aquestes coses les sumem a un home d'un caràcter realment afable ens surt el que ha estat el bisbe Deig. La gent de Menorca i de Solsona saben prou bé que el bisbe Deig no s'havia amagat d'ells mai i que els apreciava i els defensava amb escreix. I és en aquest punt que els mitjans de comunicació, en general (i els periodistes d'informació religiosa, en particular), també li hem d'estar agraïts, perquè tampoc ens defugia. Per la televisió l'havíem vist des del fet de parlar tranquil·lament amb els nens, tot fent de cangur o d'avi; fins a donar uns quants tocs de pilota davant de la càmera, per demostrar-nos que en la seva joventut havia estat dubtant entre ser futbolista o ser capellà. Per sort, la va encertar i se'n va anar al Seminari, mentre seguia apassionadament el Barça per la tele. Malgrat haver-se emportat alguna mala experiència, Deig sempre havia mantingut una bona relació amb els mitjans de comunicació, sense buscar cap protagonisme eclesiàstic. Més murri que estrateg, amb el to guanyava més que amb la paraula.
Finalment, la seva gran preocupació ha estat l'Església catalana. El punt més àlgid d'aquesta preocupació va ser l'estiu del 1991 (el 22 d'agost), quan va pronunciar la conferència a la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada de Conflent, Reestructuració de l'Església als Països Catalans. A partir d'aquí Deig va obrir la capsa del trons de l'Església catalana, amb la reivindicació d'una conferència episcopal pròpia, separada de l'espanyola. Aquest debat va marcar des d'aleshores el futur de l'Església catalana, que va passar pel Concili Provincial Tarraconense (1995) i que acabarà ben aviat amb la ja pròxima aprovació d'una Regió Eclesiàstica Tarraconense. Som molt lluny encara del que Deig volia i reclamava el 1991 per a l'Església catalana, però sí que és cert que molt del que ara tenim és gràcies a ell i això és molt més del que es mereixen -en aquests moments- el conjunt de bisbes de Catalunya.

TORRE DE GUAITA

(AVUI, 14/8/2003)

DEIG I KIRCHNER

Col·lectiu J.B. Boix

N o podem deixar passar la mort del bisbe emèrit de Solsona, Antoni Deig, sense retre un merescut homenatge al religiós, al patriota i a l'home de bé que es conjugaven en la seva figura. L'havíem conegut a Menorca i encara el vàrem saludar el dia de la imposició de la Creu de Sant Jordi, un acte en què va ser sens dubte el més aplaudit de tots els guardonats. A cap dels presents se li va escapar que pertanyia a una espècie en vies d'extinció per designi vaticà i per fidel transcripció del model aznarià d'una Espanya sense concessions de caràcter plurinacional, a càrrec de la Conferència Episcopal de Rouco Varela. Ell era un defensor de la conferència catalana independent de la de Madrid, un honest intèrpret de la pastoral Les arrels cristianes de Catalunya, un inspirador del missatge nacionalista al Full Parroquial, que calia llegir cada 11 de Setembre, i un impulsor de la llengua i la cultura del país enteses com a senyals d'una identitat nacional indiscutible. Res a veure amb els nous prelats desconeguts i que, ja d'entrada, subratllen -el que avisa no és traïdor- que, com que l'Església és universal, no existeix una Església de Catalunya, sense aclarir-nos, però, per quins set sous aquesta innovadora norma no s'aplica a l'Església espanyola, que aquesta sí que està legitimada per existir com a sonora excepció a la regla que invalida les altres. Monsenyor Deig ens haurà deixat conscient dels vents hostils que bufen a l'Església que tant va estimar. Però, segur que s'haurà acomiadat somrient en veure com, almenys el Barça, l'altra institució que portava al cor, comença a recuperar la fidelitat al país que durant 25 anys li havia estat escamotejada.
Una altra personalitat que s'ha guanyat aquests dies una valoració positiva és el nou president de l'Argentina, Néstor Kirchner. Primer, va depurar la cúpula judicial dels magistrats corruptes de l'època Menem. Després, ha fet aprovar al Parlament la supressió de les lleis de Punt Final i d'Obediència Deguda i, per tant, de la impunitat dels militars colpistes, genocides i torturadors culpables d'uns delictes declarats imprescriptibles. I, a més, ha posat a ratlla les empreses multinacionals i molt particularment les espanyoles, acusant-les d'haver-se aprofitat de l'Argentina de Menem i ara de pressionar per elevar les tarifes dels serveis que presten al seu país. En una reunió amb la CEOE a Madrid, va parlar amb tanta franquesa que Cuevas es va exclamar: "Ens ha posat a parir!". Els empresaris dels monopolis mundialment famosos a Madrid no estaven acostumats que els fessin retrets sobre les desmesurades remeses de beneficis en dòlars que van repatriar els anys 90 i sobre les llàgrimes de cocodril i jeremiades actuals. I menys encara que a Dragados no li renovessin la concessió d'una autopista. Resulta que el nou president argentí demostra més coratge que els poders públics de casa nostra a l'hora de plantar cara a les empreses de serveis públics privatitzats. Mentre aquí es consolida l'esquema Gil y Gil i Tamayo.

DE FIL DE VINT

(AVUI, 14/8/2003)

DE DOL

Isabel-Clara Simó

Horrible dia, aquest dimarts! Un dia en què s'ajunten les afliccions públiques i les privades. Se m'ha mort un amic, un amic entranyable, d'aquells de tota la vida: el marxant d'art de Figueres, Ismael Planells, una de les persones més carregades d'humanitat, l'amic més desinteressat i el més fervent defensor dels seus pintors -sobretot Bartomeu Massot (1923-1974), l'extraordinari i poc reconegut pintor figuerenc-; la vella bagassa de la dalla fa la seva inexorable collita, insensible als plors dels qui, de moment, quedem per recordar els qui se'n van.
També ha mort Antoni Deig, el bisbe bo, el bisbe patriota, el bisbe sensible, el bisbe amic. Una figura irrepetible, un puntal per als creients i per als no creients; tot i que estava jubilat, ha mort a una edat que avui en dia es considera prematura, quina llàstima! He tingut el plaer d'haver parlat amb ell en algunes ocasions i sempre em va tractar amb la simpàtica solidaritat d'un amic, no amb l'arrogància d'un príncep de l'Església. El recordarem, moltíssim.
I Catalunya se'ns crema, mentre plorem els amics que ens deixen. Les pitjors previsions de què parlava dimarts Artur Mas s'han acomplert, i, alhora, esclataven focs nous en punts diferents de Catalunya. El que fa més ràbia és sentir que hi ha sospites raonades sobre que la majoria, o tots, o almenys alguns d'aquests immisericordes i brutals focs han estat provocats. Tant se valen les campanyes (espanyoles o catalanes), tant se val l'intent d'educació ciutadana: els focs tenen ara la mateixa o pitjor intensitat que en èpoques anteriors a les campanyes. Els miserables que calen foc amb un llumí criminal obeeixin o bé a la raó de la seva pròpia bogeria o a la raó dels qui ambicionen terra on bastir edificis i enriquir-se, i, en aquest segon cas, la justícia hauria de ser implacable, sobretot amb els qui els paguen. Només a Sant Llorenç Savall s'han perdut quatre milions d'arbres!
A l'altra banda de l'oceà, l'home més poderós del món, fent gala un cop més de la seva escassa intel·ligència, proposava talar boscos per tal que no cremin; la seva brutal proposta esmentava vuit milions (8.000.000!) d'hectàrees de bosc que caldria talar. La bàrbara mesura ha provocat la ira dels ciutadans i el beneplàcit dels constructors que veuen com se'ls obre la veda de les àrees protegides. Quant de mal ens poden fer pel nostre propi bé!

NON STOP

(AVUI, 14/8/2003 )

LES VIRTUTS DE DEIG

Marçal Sintes

Per desgràcia no vaig conèixer personalment Antoni Deig. No obstant, no puc deixar de dedicar-li l'article d'avui. A Deig l'admirava i, alhora, l'envejava secretament. L'admirava i l'envejava per la mateixa raó: perquè, al meu parer, era titular de dues de les més valuoses qualitats que pot exhibir un qualsevol ésser humà. Deig era un home valent. Va ser capaç de dir i defensar obertament el que pensava, agradés o no. Les crítiques i els atacs l'impressionaven més aviat poc. Era, sobretot -i aquesta és una característica escassament catalana-, generós en la seva valentia. No es tractava d'una valentia calculadora, tacticista, dirigida a aconseguir una o una altra posició més o menys destacada. La valentia, a Deig, no solament li era més aviat contraproduent, sinó que el condemnava a haver d'afrontar desagradables molèsties. En segon lloc, el nostre bisbe posseïa una gran humanitat. Les persones no li feien por, ni l'engavanyaven, ni en desconfiava, al contrari. Se sentia, per dir-ho bíblicament, un home entre els homes. El preocupaven els joves, la falta de vocacions, la gent que pateix, el futur de la nostra llengua, etcètera. També, i molt, la impermeabilitat de l'Església, una Església que en aquest país tendeix més a protegir-se, a tancar-se, a arraulir-se porugament, que a mirar als ulls de la gent amb franquesa.

VEU EN OFF

(AVUI, 14/8/2003)

BISBE DEIG

Ignasi Riera

Ens ha deixat un home bo, que potser mai no passarà a la història ni com a gran teòleg ni com a teòric del nacionalisme català. I sí, en canvi, com a pastor disposat tothora a escoltar i a respirar d'acord amb els batecs del país. Recordo que un Institut de Batxillerat d'Esplugues ens va convocar tots dos per parlar de religió amb els alumnes. Si jo representava el pensament ateu, el bisbe Deig havia de defensar, naturalment, la fe i les creences. Va ser un diàleg apassionant potser perquè cap dels dos usava armes dogmàtiques, tons estalinians, amenaces inquisitorials per exposar punts de vista des de la humilitat serena de qui sap que la Veritat és una paraula massa seriosa per convertir-la en pistola o en espasa o en amenaça de presó eterna. En d'altres ocasions, ens havíem trobat per presentar llibres sobre el Barça, el marc d'una col·lecció de Barcanova, promoguda per Arcadi Calzada. O me'l trobava al bell mig d'un carrer de Tàrrega: ens aturàvem a mig carrer, em preguntava quins arguments usaria per defensar els meus en aquella campanya electoral, etc. La darrera vegada no el vaig poder veure: jo era a Navàs per parlar del solstici d'estiu. Feia poc que el bisbe Deig havia plegat de bisbe i tenia intenció de jubilar-se a Navàs. Em va saber greu perquè sempre ha estat un home bo. Com hauria dit Machado: "Bueno, en el mejor sentido de la palabra bueno". Sigui quin sigui el més enllà, que descansi en pau. I que ens benneeixi per fer-nos més planers, més dialogants, més creients en la dignitat de les persones urbi et orbi.

Consternació a la diòcesi per la desaparició del prelat

(AVUI, 14/8/2003)

Solsona desfila per la capella ardent del bisbe Deig

Els funerals se celebren avui a la catedral després que Navàs acomiadés ahir el seu fill

Jordi Guardiola
LLEIDA

La capella ardent del bisbe emèrit de Solsona, Antoni Deig, va quedar instal·lada ahir a la catedral de la diòcesi que havia dirigit entre els anys 1990 i 2001, i ja va rebre un important nombre de visites de gent que volien donar l'últim adéu a una figura que, a part de la seva tasca pastoral, es reconeix per la seva defensa del català i de la cultura del país. El constant desfilar de persones era el viu reflex de la consternació que ha provocat la desaparició del bisbe. Deig rebrà sepultura avui a la mateixa catedral de Solsona després d'un funeral oficiat, entre d'altres, pel seu successor, Jaume Traserra.
A l'església parroquial de Navàs s'hi va celebrar ahir una missa funeral en record de Deig, nascut en aquesta població del Bages fa 77 anys, i a primera hora de la tarda es va obrir al públic la capella ardent amb les despulles del bisbe nacionalista a la capital del Solsonès. Aquest matí encara es podrà visitar la capella ardent, que restarà oberta al públic fins a la una del migdia. El funeral està previst a dos quarts de sis de la tarda i comptarà amb l'assistència, entre d'altres, del president de la Generalitat, Jordi Pujol.
Antoni Deig, que va morir dimarts després de no haver pogut superar una doble intervenció quirúrgica per un càncer a l'aparell digestiu, s'havia jubilat el 2001 i l'any passat havia rebut la Creu de Sant Jordi.
Des del món polític encara es van produir ahir noves reaccions al traspàs del prelat. El portaveu del Partit dels Socialistes de Catalunya al Parlament, Joaquim Nadal, va destacar la figura de Deig al mateix temps que advertia d'un cert "decantament amb accent conservador" en els nous bisbes, que confia que es "corregeixi" en propers nomenaments. Per la seva part, el portaveu d'Unió Democràtica de Catalunya, Jordi Casas, va destacar "la seva fidelitat a la nació catalana, que l'ha convertit en un símbol en la defensa d'una Església arrelada al país, sense perdre l'esperit universal de la mateixa Església".

L'actual bisbe, Jaume Traserra, lloa el seu compromís amb el país perquè volia ser "un bon bisbe"

(AVUI, 15/8/2003)

La catedral de Solsona s'omple de gom a gom per acomiadar el bisbe Antoni Deig

El cant d''Els segadors' esdevé el moment més emotiu de la cerimònia religiosa

Francesc Romeu
SOLSONA

Un grup de laics que van participar en el Concili Provincial Tarraconense van cobrir el fèretre amb una senyera

Centenars de fidels de Solsona i de tot Catalunya es van reunir ahir a la catedral per acomiadar Antoni Deig, bisbe emèrit d'aquesta diòcesi i anteriorment bisbe a Menorca, que va morir dimarts víctima del càncer. La cerimònia religiosa va ser presidida per l'actual titular del bisbat, Jaume Traserra, acompanyat de l'arquebisbe de Tarragona, Lluís Martínez Sistach, i l'arquebisbe emèrit d'Urgell, Joan Martí Alanis, i envoltat de la majoria de bisbes de les diòcesis catalanes, tret de l'arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles.
En la seva homilia, Traserra va glossar la figura del bisbe Deig i va assegurar que "el seu amor a la llengua, al nostre país, a les seves institucions i costums, el feien valent en la defensa dels drets i llibertats que els pertoquen i mai va considerar que el seu capteniment fos impropi de la seva condició d'home d'Església". L'actual bisbe de Solsona va destacar també que la proximitat a la gent havia estat un dels trets característics de la seva manera d'exercir de bisbe i va acabar convidant els assistents a "mantenir el que el bisbe Deig ens ha ensenyat".
El president de la Generalitat, Jordi Pujol, i el del Parlament, Joan Rigol, van encapçalar la representació política, juntament amb diversos consellers i destacats membres del PSC, CiU, institucions locals i comarcals i diverses entitats cíviques del país.
Amb tot, els moments més emotius de la cerimònia van sorgir espontàniament. Un grup de laics que van participar en el Concili Provincial Tarraconense van cobrir el fèretre amb una senyera en el moment de la comunió, un gest que va ser rebut amb un llarg aplaudiment per part de tots els assistents. Igualment, mentre es feia la sepultura al davant de l'altar de la catedral, el públic va arrencar a cantar Els segadors, cosa que va aixecar una nova ovació. Al final de l'acte, el sacerdot Jordi Orobitg, que havia estat secretari de Deig, va demanar que es cantés l'himne de la patrona de Solsona en record de la seva devoció mariana.

Per sobre de tot, volia ser reconegut com a bisbe de l'Església

(AVUI, 15/8/2003)

El llegat del bisbe Deig

Jaume Traserra

Bisbe de Solsona

Una herència no es rep solament quan hom es mor, sinó que sovint ja es rep en vida. Jo mateix, des que vaig ser nomenat bisbe de Solsona, l'octubre del 2001, vaig començar ja a rebre l'herència que el bisbe Antoni Deig i Clotet em deixava. Ara, dimarts passat, 12 d'agost, amb la seva mort a l'hospital de Sant Joan de Déu de Manresa, ell va lliurar la seva vida a les mans de Déu, i amb l'enterrament en el fossar de la catedral basílica de Solsona ens deixava d'una manera definitiva la seva herència, que enriqueix la nostra Església de Solsona i es fa extensiva a tot Catalunya.
En la celebració que vam fer a la catedral de Solsona dijous passat, 14 d'agost, acompanyant les despulles mortals del nostre estimat bisbe emèrit, vam donar gràcies a Déu per aquesta herència. I ho vam fer en l'Eucaristia, que és, per a nosaltres, catòlics, la millor acció de gràcies. En aquella celebració, nosaltres expressàvem allò que els sentits ens neguen, ja que els cristians proclamem i confessem: "Creiem en la resurrecció dels morts", és a dir: esperem la vida que no coneix l'acabament. Aquesta convicció i aquesta esperança es fonamenta en la paraula de Jesús, que, encara viva i present entre nosaltres, continua dient-nos: "Us ben asseguro que els qui escolten la meva paraula i creuen en el qui m'ha enviat tenen vida eterna" (Joan 5,24).
Aquestes conviccions de fe i d'esperança han sostingut tota la vida i el ministeri del bisbe Deig. És la fe dels apòstols, és la fe de l'Església, la fe que el bisbe Deig va viure i va predicar com a fill i com a pastor de l'Església. En la seva personalitat hi destacaven altres aspectes que aquests dies han estat recordats en molts llocs i per tants amics que l'han estimat: poeta, conversador, escriptor, home del poble, patriota, atent als signes dels temps. Però, en honor a la veritat, cal reconeixer que -per sobre de tot i abans de tot- ell volia ser reconegut com bisbe de l'Església, com servidor del seu Senyor i de tots aquells que li havien estat confiats per acostar-los a Déu.
Davant la mort, els creients sempre trobem confort en l'Evangeli. En la missa pel bisbe Deig vam llegir-ne un fragment molt significatiu, on es troba un ensenyament ben senzill i adient, que ens ajuda a entendre quina és la missió dels bisbes en l'Església. Deia el text: "Un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns" (Mateu 25,14). El bisbe és aquest servidor. Des de la fe, creiem que Déu posa en les nostres mans fràgils, els béns que Jesús ha portat al món: la seva paraula de salvació i de vida, el seu perdó, el seu esperit, la seva Església. Els bisbes hem d'oferir arreu els béns que se'ns han confiat, de tal manera que no volem ser coneguts sinó com a servidors bons i fidels.
El bisbe Deig va viure amb plenitud aquesta vida episcopal, fent-ne la raó definitiva de tot el seu capteniment. Però aquesta missió dels bisbes no tindria sentit si no estigués al servei primerament dels que creuen, però també de tots els homes i les dones de bona voluntat. Aquest compromís s'expressa en la disponibilitat fins i tot a donar la vida pels altres, com encara avui fan molts bisbes i capellans en situacions extremes. No és gens estrany que un dels principals referents de la història del cristianisme, sant Agustí, bisbe i pare de l'Església, demanés al Senyor que li donés la força d'estimar els seus fidels, fins al punt de poder morir per ells. L'amor misericordiós, el servei humil, la preocupació atenta, el fer-se tot amb tots, és el veritable estil de fer de bisbe perquè transparenta la manera de fer de Jesús. No hi ha altra manera de fer de bisbe. En aquest tema no hi ha ni sensibilitats ni tarannàs.
El bisbe Deig ens ha deixat com a herència un magnífic exemple d'amor sincer als fidels i a les Esglésies de Menorca i de Solsona. Precisament perquè volia estimar totes les persones es feia proper, era obert i dialogant, senzill i valent, clar i fàcil d'entendre en la seva predicació. Totes les seves qualitats naturals les va posar al servei del seu ministeri episcopal. També el seu amor a la llengua catalana, al nostre país, a les seves institucions i costums, el feien valent i honest en la defensa dels drets i llibertats que els pertoquen. Mai va considerar que el seu capteniment fos renyit o impropi de la seva condició d'home d'Església, malgrat les crítiques que alguns li van dedicar i que sempre va rebre amb serenitat.
És senzill resumir la seva vida: va voler ser un bon bisbe, l'administrador bo i fidel de l'evangeli, al servei dels homes. I ho va aconseguir. En el seu lema episcopal anunciava aquesta seva voluntat: "Per atansar-me als homes". I s'hi va apropar. Nosaltres hem de mantenir el seu record, reconèixer el seu exemple, recollir el seu llegat i no defallir en les nobles causes que ell ens havia proposat.

Deig, bisbe dels catalans

(AVUI, 15/8/2003)

Salvador Cardús i Ros

En uns temps que la jerarquia eclesiàstica d'aquí no aconsegueix pronunciar cap paraula amb sentit per als seus fidels -tampoc no és segur que s'ho proposin gaire- encara destaca més la memòria dels darrers dos bisbes que ho havien aconseguit: l'actual emèrit de Girona, Jaume Camprodon, i Antoni Deig, emèrit de Solsona, que va morir dilluns de la setmana passada. Mentre van ser bisbes titulars, van parlar i se'ls va entendre. I la capacitat de comunicar, aquest tret fonamental de la seva responsabilitat pastoral, era conseqüència tant de qualitats personals com del fet que un i altre treballaven en equip, feien cas dels seus col·laboradors -ho dic com a testimoni directe de com aquestes diòcesis van ser presents al Concili Provincial Tarraconense- i escoltaven la veu del poble en general. I, és clar, sabien com calia parlar-hi. No és una casualitat que el lema episcopal del bisbe Deig fos "Per atansar-me als homes", i com encertadament afegia el recordatori que es va repartir dijous passat a la catedral de Solsona, "...i s'hi atansà".
Tanmateix, l'excepcionalitat del bisbe Deig, tant al llarg de la seva missió pastoral com ara en la seva vida relativament retirada, encara és més gran quan és fàcil constatar que no tan sols tenia paraules per al poble fidel, sinó que havia tingut la capacitat d'acostar-se a tothom. Antoni Deig havia aconseguit que fossin molts els qui, reconegudament agnòstics, fins i tot des de sensibilitats menjacapellans, el tinguessin pel "seu bisbe". I organitzacions joves poc propenses a les sensibilitats clericals no havien tingut cap inconvenient a concedir-li les més grans distincions, com és el cas del recent premi Joan Coromines a la trajectòria personal en defensa de la llengua catalana de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL). Certament, això no tenia res a veure -en contra del que afirmava el seu successor Jaume Traserra a La Vanguardia- amb el fet que la diòcesi fos petita. Tot el contrari, malgrat les dimensions físiques, Deig va obrir i engrandir el bisbat de Solsona fins a fer-lo el de tots els catalans. I si ho va poder fer és perquè va saber comptar amb les aportacions del clergat de la diòcesi que inclou savis teòlegs, administradors honestos, escriptors i poetes de primer ordre, grans experts en pastoral i, és clar, pagesos murris com el mateix Deig, carregats d'una intel·ligència pràctica plena de sentit comú, coratge i afecte.
Antoni Deig, el bisbe dels catalans, va exercir un lideratge clau per a entendre la majoria dels pocs senyals de vida intel·ligent a l'Església catalana de la darrera dècada del segle XX. Aquest no és el lloc de fer-ho amb exhaustivitat ni de poder-ho demostrar amb detall. Però a ningú no li pot passar per alt la seva conferència a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent del 1991, ara fa just una dotzena d'anys, sobre la necessitat d'una Conferència Episcopal Catalana, amb propostes precises sobre la vinculació del conjunt dels territoris catalans. Que ningú pensi que era una aportació oportunista i banal. La conferència de Deig, com tot el que feia i deia, era resultat, com ja he dit abans, d'un bon assessorament per part de clergues competents: seria bo que ara fos rellegida, a la vista dels fets posteriors. I es pot fer juntament amb altres textos que el nostre bisbe va publicar en el volum de títol irònic El nacionalisme és pecat?, que reprenia una altra conferència pronunciada a la inauguració de les jornades El nacionalisme català a la fi del segle XX del 1993. I ningú no hauria d'oblidar la cobertura moral que donava als compromesos editorials del Full Diocesà que compartien amb Vic i la Tarragona de l'arquebisbe Ramon Torrella, el mateix Full del qual es va desenganxar amb actitud poruga el nou titular Martínez Sistach i que sota l'actual tutela de Jaume Traserra ha publicat la desautorització d'un dels principals col·laboradors de Deig, mossèn Jesús Huguet, a causa d'un comentari moderadament crític sobre canonitzacions. I encara insistiria en el paper clau de Deig en el clima que va propiciar la convocatòria del Concili Provincial Tarraconense del 1995, tal com vaig intentar demostrar a Concili amb folre i manilles. L'Església catalana a través del seu concili (La Campana, 1995).
I no es pot deixar de dir, tampoc, que el tarannà pastoral del bisbe Antoni Deig s'explica pels seus anys de servei al bisbe Pont i Gol com a secretari i amic fins a la seva mort. Uns dels valors que l'Església havia tingut era el respecte a la Tradició, i Deig n'era fruit, així com el bisbe Camprodon també cal relacionar-lo amb el mestratge del doctor Ramon Masnou.
Però dijous passat, 14 d'agost, el bisbe dels catalans va ser enterrat a la catedral de Solsona, tal com era el seu desig. El país perdia un gran patriota, els cristians perdíem un bon pastor i la jerarquia eclesiàstica espanyola -entre la qual cal incloure uns quants bisbes d'aquí- es treia un pes de sobre. L'espiritualitat madura que li donava una gran llibertat d'esperit, l'agosarament i el compromís civicopolític i social i el tarannà conciliar del bisbe Antoni Deig que tant recordava el de Joan XXIII, deslliurat de qualsevol ambició de càrrecs i honors des que va fer de Solsona el seu darrer destí episcopal, en aquests propers mesos de nous nomenaments, la trobarem a faltar molt. Esperem -en el sentit que esperen els que tenen fe- que el bisbe Antoni Deig, el nostre bisbe, des de la seva nova perspectiva i influència, ajudi a fer-ho més passador.

DE PROP I DE LLUNY

(AVUI, 15/8/2003)

El Ton Deig

Josep M. Ballarín i Monset

Jo venia d'aquell casalot surrealista, on la gravetat sacerdotal no permetia fumar però deixava polsar rapè fins escoltant-les al confessionari.
També havia fet un curs entre els cadells capellanescos de Barcelona, amb bona gent de molta litúrgia, algun colltort com si toqués el violí. I anatema contra el qui tingués la més lleugera tirada a comprar alguna revistota pecaminosa que parlés de futbol.
No sé com hauria acabat. Fins que el meu company de penes, vull dir el bacil de Koch i els tísics es va compadir de mi. Gràcies a una burxada del menut m'enviaren a Solsona.
Els cadells amb la sotana arromangada, jugaven a futbol a tota llesca, i cuidant-se a jugar-se els turmells. El Kubala de la venerable pilota era el Ton Deig, amb uns xuts de davanter centre capaços d'esberlar el porter.
Al racó del darrere de tot, jo seia davant del Claramunt, que feia sonar les castanyoles del seu cantarell català urgellenc. A la meva dreta, el Barrera duia la serenor pagesa del vinyet de Solsona. Esbiaixat, al costat del Claramnut, el Ton Deig amb el seu nas d'apagallums, era savi i feia gresca.
Sortint de les negrors surrealistes, on m'hi sentia com un pollastre desplomat i acovardit, aquests tres companys em tornaren la joventut. Mai no ho podré oblidar de tant com els dec.
A cada seminari n'hi sol haver algun que se somnia de bisbe. Sé de cert que el Ton mai no s'ho havia somniat. Tot i que a les hores que tots tenim per fer volar coloms, es vegés davanter centre del Barça. Confessió seva de quan ja duia paperina pontifical.
De molt cadellet ens havia arribat del Café Español de Navàs, lloriguera dels de la Lliga Regionalista malgrat el nom. Escolà a la parròquia, havia vist el rector mort pel carrer en aquell 6 d'octubre del 34.
Ara se me n'acut una de trascantó. Diuen que és impossible tenir tirada a capellà als dotze anys. No ho sé, jo vaig començar a vint-i-sis. Però us asseguro que cal molt de senderi i coratge per aguantar dotze anys de bacallà i cigrons mal cuits.
Tornant al Ton Deig.
Bo i ser una llumenera amb versos i tot, no el van enviar a estudiar a Roma. El Tarancón no li veia planta de futur bisbe i menys de canonge. Amb una cara de mustela, era vivaç, espontani, i fumava amb pipa, sí senyor.
Amb "el cap agemolit", com deia ell, es va trobar capellà estrenant-se de vicari a Berga. Fins que el bisbe Pont i Gol se'l va endur amb ell a Sogorb i Tarragona. Ja no era un peximinuti, tocava de prop els maldecaps pontificals. Ara no sabria dir si li va tocar la bola negra de canonge.
Però era el de sempre. Més d'un cop m'havia trobat dormint amb ell a cal bisbe i era aquell mateix que havia conegut al seminari, rient quan recordàvem aquells temps de teologia i futbol.
Va arribar a bisbe.
En aquell palau de Ciutadella, el més bell que conec, era el Ton Deig de sempre. Arribant-nos a Solsona, era el Ton Deig de sempre. Tractant amb la gent li sortia l'estil planer de sempre.
No pas de biaix, sinó coratjosament, ha defensat aquest país i la seva Església com cap altre empaperinat. Ho saben arreu i, tant se val, fins a Roma, que se'l vigilava amb mala ganya, com era d'esperar.
No m'esmunyo, gent.
El bisbe Deig em va treure de Queralt. Em va doldre, però mai no se'ns va trencar aquella amistat d'allà dies. I si no us ho creieu, vol dir que sabeu ben poc de com són els lligams que fa el seminari.
I vet ací que encara li'n dec una de més. De rebot.
Gràcies a ell sóc a Gósol.
Reposa en pau, Ton.

A Déu, Bisbe Ton

(Full Interparroquial Fent Camí)

Dimarts ens assabentàvem de la mort del bisbe emèrit Mns. Antoni Deig i Clotet, després d’una intervenció quirúrgica.

Feia tant sols dos anys, des de la seva renúncia per raons d’edat, que havia deixat de ser el Pastor de la nostra diòcesi.

Era un bisbe de casa: Havia nascut a la diòcesi (Navàs), s’havia format al Seminari de Solsona. Després d’una curta etapa de vicari, fou escollit com a secretari d’un altre bisbe de casa nostra Mn. Josep Pont i Gol primer a la diòcesi de Segorb-Castelló i posteriorment a la arxidiòcesi de Tarragona.. Des d’allí fou consagrat bisbe de Menorca, i després de la mort de Mn. Miquel Moncadas, prengué possessió de la nostra diòcesi.

El lema de la seva acció pastoral fou “FER; FER FER  I DEIXAR FER”.

Per la seva  indefectible catalanitat el podem posar al costat dels bisbes de Vic MASNOU i TORRES I BAGES. Ell, des de l’altaveu dels cursos d’estiu de Prada de Conflent proposà  una Conferència Episcopal Catalana, independent de l’Espanyola. Fruit d’aquesta proposta sorgí la celebració del Concili Provincial Tarraconense, que va aprovar que Catalunya fos una Regió Eclesiàstica, que encara no ha estat aprovada per Roma.

Per la seva senzillesa, bonhomia i claredat estava molt a prop de tots els que el tractaven, el veien o l’escoltaven.

Respectat i apreciat pels mitjans ce comunicació, a través d’ells va arribar a ser, a la pràctica, el bisbe de Catalunya.

Per aquest i per altres raons, és de justícia també de dir-ho, rebé anònims i insults d’uns pocs que no el podien veure.

En tot cas era una persona que no deixava pas indiferent.

Que descansi en pau i que des del cel ens protegeixi, puig ho necessitem.

A Déu, Bisbe Ton.

Enterrament del bisbe ANTONI DEIG

(Full Interparroquial Fent Camí)

Un quart abans de l’hora  prevista ja no es podia materialment entrar a la catedral se Solsona puig estava plena de gom a gom.

D’antuvi feia molta impressió l’austeritat i la senzillesa del taüt amb les despulles del bisbe Ton situat al mig del creuer i posat a sobre el ciri pasqual amb un petit ram de flors que li feia de peana.

Després de l’arribada de les autoritats, comença la processó d’entrada amb catorze mitres.

Se4gueux la celebració on la participació del poble es notava sobre tot amb la força amb què cantava.

El bisbe Jaume, el l’homilia, tot comentant l’evangeli, ha lloat el bisbe Deig com una persona molt humana, molt propera, molt cristiana i molt pastoral.

Amb els bisbes i arquebisbes també han concelebrat tres abats i uns 150 sacerdots fins i tot de Menorca.

A l’hora de la comunió, uns joves per pròpia iniciativa han col·locat la senyera sobre la caixa mortuòria. Això ha provocat grans aplaudiments i crits d'adhesió.

Quan al final ja s’estava practicant la cerimònia de dipositar les despulles del bisbe Antoni Deig a la tomba adient al mig de la Catedral, espontàniament es canten les tres estrofes de l’himne nacional de Catalunya, coronat aquest cant amb llarguíssims aplaudiments.

Finalment, tal com a ell li agradava de fer en els enterraments a Solsona, es canten els goig a la Mare de Déu del Claustre.

I així s’acaba aquest acte memorable.

El recordatori que es distribueix en una banda hi ha una foto del bisbe Antoni Deig amb un somriure  als llavis i amb un ramell de  flors a la mà; i al darrera hi ha aquest text: