REUNIONS

 

 

CRÒNICA DE LA REUNIÓ DEL DIA 10 DE FEBRER DE 2009

 

 

Assistència: 13%  del clero diocesà.

Próxima reunió del Fòrum: 03-03-09

Pròxima reunió de la Confederació de Fòrums: 17-02-09

 

 

Partint dels autobusos “ateus”, un membre del fòrum proposa la següent pancarta:

            PROBABLEMENT TENIM BISBE DURANT TRES ANYS

            PREOCUPEM-NOS DEL BISBE

            I BUSQUEM  LA SEVA AMISTAT

Aquesta proposta no ha despertat pas l’entusiasme dels participants, però el Fòrum és un lloc de lliure expressió i discussió.

 

A continuació es parla de la consulta sobre les vocacions que el bisbat fa a alguns capellans (de moment no pas a tots).

 

Es diu que el Fòrum ja va dedicar un document sobre les vocacions al juny de l’any passat 2008 amb el títol “El problema de la falta de capellans” on en l’apartat “Alguns intents de solució a la penúria de capellans”  no en trobàvem cap dels que es fan com a satisfactori i entre ells tampoc la importació de capellans o seminaristes. A continuació hi descrivíem “Una proposta de solució” (http://ondara.galeon.com/document22.htm).

 

Davant els esforços que s’han fet i s’estan fent, a partir de la Delegació de Vocacions i amb l’afirmació que si tots hi féssim més hi haurien més vocacions, diem que les vocacions joves actuals ja han sortit dels capellans grans ¿o si no, d’on? També s’ha dit que els mateixos que anys enrera  il·lusionadament proposaven als adolescents i als joves el camí del sacerdoci o de la vida religiosa, ara no gosen fer-ho. No veiem clar que es vagi al seminari. No creiem en la imatge del capella que avui emergeix. No volem complicar la vida a ningú.

 

Davant la proposta d’ “importar” seminaristes o capellans d’Abancai o de Polònia, s’ha dit:

 

-que abans s’han d’aprofitar els capellans que ara estan “adscrits”.

-que hi ha capellans “jubilats” (voluntària o forçosament) que podrien portar, cada un d’ells vàries parròquies perfectament

-que caldria un estudi dels capellans que som

-que cal reestructurar els serveis (sense que això signifiqui un menyspreu pels pobles petits) i la reestructuració de les parròquies.

-que, com sempre, el bisbe ja té la decisió feta i ho tirarà endavant. Ja està tot amanit.

-que cal mirar amb estadístiques verídiques i reals el resultat de les experiències que s’han fet en importar capellans i seminaristes en bisbats veïns.

-que al bisbat d’Urgell ja fa temps que han parat absolutament aquesta experiència

-que al bisbat de Barbastre, a la Franja, el poble està totalment descontent del seu capella importat, que diu la missa en polonès, diu poques frases en castellà i gens en català.

-que cal un estudi del resultat, on s’ha fet, de les celebracions de la paraula. Sembla que als llocs on s’ha estès  ha afavorit el protagonisme i la cohesió de la comunitat, en canvi ha disminuït la valoració de l’eucaristia. Algú ha dit que en el poble senzill l’eucaristia ni es valorava abans (novenes, rosaris...) ni tampoc es valora ara (tothom va combregar, la comunió no és l’acte més viscut i important de la celebració...).

-que bàsicament hi ha dos sistemes de ministeri dels capellans: a) el celibatari i b) els capellans sortits de la base, com en les comunitats de sant Pau (no eren importats de fora, podien estar casats, etc.). El bisbe Casaldàliga diu que el sacerdoci és un ministeri i el celibat és un carisma que no han estar per força units. Als luterans els hi sobren pastors i els hi falten fidels i han d’anar tancant llocs de culte. Aquí de fidels encara en tenim, el que ens falta són capellans.

-que el celibat, a les terres de missió se l’agafen d’una altra manera.

-que la resposta ha de venir de dins del bisbat, mai de fora.

-que hi ha un perill cultural: l’Església de Catalunya ha estat també motor de la cultura catalana. Si ens venen capellans de fora, és molt difícil que facin l’esforç de comprendre el tarannà del poble, d’aprendre la seva llengua i d’encarnar-se en la realitat de la nostra gent. L'endogàmia celestial que sofrim, no se soluciona amb “matrimonis mixtos” sinó acceptant la pluralitat que hi ha.

-que, fàcilment, anar d’aquí cap allà és “fer un servei”, en canvi venir cap aquí és una promoció i pujar al carro del progrés, del consumisme i “ressuscitar” a una sistema de vida de luxe molt més del que estem acostumats els d’aquí.

 

En un altre ordre de coses, partint de l’afirmació anterior de que els fidels no valoren gaire l’eucaristia, s’aconsella fer unes breus, senzilles i sentides monicions: a l’entrada, a les lectures, a la pregària dels fidels i en especial a la comunió (recordant que Jesús ens diu: “preneu i mengeu-ne...”).

 

S’informa de la constitució dels AMICS DEL BISBE DEIG, dels seus estatuts, objectius i propostes d’actuació.

Es parla del decret de canviar diversos santuaris parroquials en diocesans. No s’hi està d’acord i sembla que algunes coses que s’afirmen en el decret són falses.

 

També es canviem impressions sobre el cas actual de l’Eulana Englaro, noia italiana, que li han retirat la sonda gasonàstrica i ha mort.

 

Es comenta com un esdeveniment molt significatiu el càlid homenatge al Bisbe Deig en el cinquè aniversari de la seva mort, remarcant-ne la qualitat de la interpretació musical del les corals, de la direcció i sobretot dels parlaments a la mitja part i entre aquests el de Mn. Jordi Orobig que va acabar desitjant que “la llosa del silenci que han posat a la memòria del Bisbe Deig s’esquerdi i el silenci s’esmicoli”

 

Finalment algú ens ha alertat que ens deixem atrapar pel joc mesquí del bisbat per comptes de continuar amb el propòsit de la reunió anterior de fer propostes positives, ni que siguin al marge de la línia oficial.